Quan caminem al voltant de l’estació, del mercat municipal o dels supermercats de Mas Alba i no portem la mirada ocupada al nostre telèfon mòbil o estem pensant en qualsevol “gran problema” de la nostra estressada vida, ens haurem fixat en persones que poques vegades es dirigeixen a nosaltres, persones que esperen que algú els regali una moneda o els deixi algun producte que ha comprat donant per fet que era la seva primera necessitat. En algunes ocasions, fins i tot hi ha qui estreny la mà dels seus petits i els protegeixen del risc que suposa aquesta persona amb vestimenta diferent i desgavellada.

Aquelles persones que han fet “la gran obra social del dia”, amb la moneda, opinen que ubicar una instal·lació on les persones amb vestimenta diferent puguin passar la nit sense morir de fred o menjar no ha d’estar prop de zones de “alt standing” i/o pròximes a un col·legi, on els menors estarien en perill. En perill de què? De la persona que fa una hora li hem regalat una moneda o un pot de llegums i que passa 12 hores al dia als voltants d’un mercat esperant “una mirada”, un “bon dia” o un somriure còmplice? Ho intenten justificar explicant que són zones allunyades del centre fet que dificultaria la integració laboral i social, i vaticinen com a ubicació ideal Mes Alba (desconec que criteri fa que Mas Alba estigui pròxim al centre de Sitges).

Això passa a Sitges, aquest municipi integrador de moviments socials, cosmopolita, obert a diversos pensaments i arguments.

Per sort o per desgràcia, fa 20 anys que treballo “al carrer”, assistint i tractant directament a persones, amb “vestimenta desgavellada” i amb “vestit i corbata”, amb les que viuen en zones de “alt standing” i les que viuen en zones en risc d’exclusió social o transportant en un carro de la compra els records del que algun dia va ser la seva vida. Doncs bé, els majors problemes de convivència i derivats (agressions verbals i físiques, violència de gènere, consum i intoxicacions d’alcohol i drogues,…) els he viscut amb persones i zones o barris de classe mitjana-alta. Per contra, he sentit la satisfacció de rebre l’agraïment, amabilitat o un somriure de les “persones del carro de la compra” a les quals he atès al carrer quan han requerit la nostra ajuda (médica). He vist com aquestes persones desestimen viure en equipaments socials per no poder entrar amb seu gos; o com comparteixen el seu entrepà, potser l’única cosa que menjaran aquest dia, amb el seu “familiar pelut”.

Reflexionem sino és el moment de no estrènyer tant la mà dels nostres fills quan passem al costat d’aquestes persones i explicar-los que desafortunadament no tenen casa però adoren al seu gos,… perquè són bones persones i com adults, forçar a l’administració pública perquè prioritzi la protecció de les persones per damunt qualsevol altra premissa.